Seduïda
La tarda se n’anava, convidant a vindre la nit. Ella vagava pels carrers. No li venia de gust anar a casa, tancar-se amb aquell aparell que deixava anar imatges i crits. Els crits no els volia sentir, i aquelles imatges no captaven la seva atenció; en absolut li interessaven. Valia la pena que el venguera i al seu lloc hi posara un quadre.
Mai havia xafat aquella zona, però això tampoc la intranquil·litzava.
Caminant, va començar a sentir veus. Aquelles veus sí que la intrigaven. Li estaven fent traure la curiositat, i es va deixar guiar. Va arribar a la porta. No feia por, però realment tampoc convidava a passar.
Dins, una boira de fum dominava l’ambient, però tot i això s’hi podia respirar. Abundaven les foscors; només de quan en quan s’hi trobaven clarors, i baix d’elles estava el motiu pel qual havia arribat a entrar a aquella cofurna.
No havia estat mai en un lloc com aquell. De fet va arribar a pensar si realment hi podia estar, però prompte algú li va fer un gest indicant-li un lloc per seure, convidant-la així a quedar-se. Va sentir-se reconfortada.
Es respirava bohèmia, la bohèmia que tant li agradava, cercava i en eixe moment anhelava. Prompte se’n va adonar del que estava per vindre i allò ho havia somniat mil vegades.
Es comença a sentir parlar de desamor, profund i amarg. Laments, crits de dolor, ràbia, desesperació. Consells, abraços, “tot anirà bé” li van arribar.
De sobte, en canvi, d’un altra banda arriba l’amor, les carícies, els batecs, les ganes d’un “t’he trobat i vull estimar-te sempre”. Es va celebrar aquella gran i nova estima.
Més tard la confusió, els quefers embolicats, els camins per triar, els dubtes, els “que faré?”. “Amic, prompte trobaràs un camí que voldràs recórrer”.
Va seguir la felicitat, el “puc ser-ho perquè no tinc res excel·lentment bo, però tampoc especialment dolent”. “I que seguisca per molts anys!” van desitjar-li.
Ella estava hipnotitzada. Escoltava totes aquelles històries, encisada pel que contaven. Les havia anat absorbint una a una: Havia compadit i entès el cor trencat; havia sentit gran alegria pel nou amor; va comprendre qui dubtava, també ella ho feia; i es va emocionar amb aquell que se sentia feliç i volia compartir-ho.
Pensava en quina mena de màgia s’havia arribat a crear allí dins: La comprensió entre alguns, que encara eren desconeguts i qui sap si després d’aquella nit i confessions serien grans amics; la complicitat que s’establia per deixar-se parlar sense interrompre’s ni xafar-se els sentiments. I pel que feia a ella mateixa, poder-se sentir acollida i de vegades abraçada, entesa i transportada per tots aquells sentiments que s’hi van sentir aquella nit.
I el millor, el que més li agradava: com podien dir tot allò sense paraules. Estava fascinada de veure com als músics no els en calien. De nou, la música l’havia seduïda.