Ja havia arribat (2)
Havia arribat l’hivern 
i amb ell la pluja. Ho preferia als forts vents i sobretot als dies glaçats que havien deixat els últims dies de tardor.
No havia tingut notícies seves, no sabia res d’ell. L’acròbata havia desaparegut, sense deixar rastre, sense donar cap senyal de vida.
Hi pensava sovint. Se’n recordava pels moments viscuts junts, però també per coses que veia i creia que li podrien agradar i per històries i dies que, esperava, poguessin compartir.
Ella fins i tot li hauria proposat una fugida, per rodar món i descobrir-lo; per gaudir de petites coses boniques de la vida junts i tornar-hi amb un cap més clar i un cor refet, batent alhora.
Estava preocupada, i de vegades també una forta sensació de tristor l’embargava. Aquesta li amagava la fam i aleshores ni els millors dolços la feien menjar.
Potser no hauria trobat una forma de contactar… O era que no volia?
Per què? Per què? Per què? Aquell “per què” que tant odiava; perquè preguntant-se, preguntant-se, sovint arribava a qüestionar-se a ella mateixa.
Va voltar una mica i rodant, li va arribar una melodia. Aquell so li va fer creure que, d’una o altra manera, tot aniria bé.
Clip de audio: Es necesario tener Adobe Flash Player (versión 9 o superior) para reproducir este clip de audio. Descargue la versión más reciente aquí. También necesita tener activado Javascript en su navegador.
Des del tren (1)
I una vegada més, allí estava. Preguntant-se 
perquè havia d’agafar aquell tren de tornada. De tornada on?!
Ben segur, si no ho fes, trobaria a faltar la familia i els amics d’allà, el poble i algunes de les seves coses, però al mateix temps, els tren per tornar cada cop li agradaven menys.
S’hi sentia a gust en una ciutat com aquella, on en cada viatge descobria una cosa més; on es podia moure sense molestar ningú; on sabia que podria fer el seu propi compte; on hi havia tant per fer que, volent-ho, cada dia podia ser diferent.
I no era només el que sentia per aquell acròbata el que espentava l’anhel de restar-hi; també havia anat adonant-se’n, poc a poc, que havent passat les benanades, el desig de tornar-lo a trobar anava augmentant. [...]