(500) Days of Summer
Aquest és un post sobre una pel·lícula, però no és només sobre cine.
La pel·lícula és (500) Days of Summer i la trobaríeu xafant de ben prop Amélie al meu llistat de pel·lícules favorites.
Per què?… Per començar, per açò que apareix, ja abans dels crèdits inicials…
This is a story of boy meets girl. But you should know upfront, this is not a love story.
Per seguir, per… Com es presenten aquests 500 dies, sempre amb el número de dia que ens ocupem i en desordre amb la marxa de la història… Identificar-me en trobar esments a Belle & Sebastian o converses dels Beatles… Escenes diferents a la resta perquè s’ocupen de moments també diferents a la història… Algunes cançons que desconeixia i ara no deixo d’escoltar… Una petita germana, consellera, ben aguda i espavilada… Una encantadora Summer (Zooey Deschanel) que enamora el protagonista, Tom (Joseph Gordon- Levitt) i eclipsa la pantalla…
I també per la forma de mostrar-hi els sentiments de Tom quan tot va bé…
La bonica i real forma com Tom Hansen explica què li agrada d’ella… Els nervis inicials per no saber si ella el correspon… Les jugarotes i pallassades, les tendreses, la passió, l’alegria… El veure-ho tot d’un bonic color (pot no ser el rosa aquest, no creieu? =P )… Descobrir els gustos i preferences d’ell/-a… Endinsar-se en una quotidianitat aliena per fer-la comuna… Converses que comencen i mai acaben…
I quan no tant…
El patir dels dubtes… El sabor amarg dels moments en els quals sembla que allò no va… Les converses que avancen irremediablement fins esdevindre discussions… La ràbia com a companya vages on vages… Les voltes al llit… El pensar i més pensar, com si només així es poguera solucionar alguna cosa (a més de pensar, cal acció!!)… Les ganes, que sembla que s’hagen quedat amb la mateixa persona amb qui ja no s’està… El color lleig que ocupa ara la visió de les coses, també sense motiu, substituint a aquell bonic… La confusió…Els records de coses desagradables per provar a deixar de pensar… Encendre de nou una petita llumeta, creient que aquells temps dolços amb ell/-a poden tornar, aferrant-se a eixa creença per seguir de bon humor… La sensació que mai més tornaran aquelles coses boniques que porta l’amor… Creure i creure… per deixar de fer-ho… I sentir-se perdut/-uda, descolocat/-ada, desganat/-ada, enfonsat/-ada, menyspreuat/-ada… deixant que t’afecte la més mínima mostra de bonics sentiments… Per què? Potser perquè l’enyores o en desitges de nou…
Tal i com us havia dit al principi, aquest no és només un post sobre cine.
Potser el millor és provar de recordar les coses bones i sentir-nos afortunats/-ades perquè ens han passat; les “roïnes”, deixar-les com a part d’una experiència i per aprendre’n.
Tard o d’hora trobes forces, per resituar-te, amb ganes, procurant el bon humor, curant l’aspecte, animat/-ada…
I el millor de tot, tant al món real, com al fictici, la vida segueix… =)