Poder
Va voler sentir una cançó d’amor. Però en aquell instant no li havien vingut ganes en pensar en el desig de l’amor d’un amant, sinó en el voler als seus i en tot el que ells li han donat, aportat, ensenyat i fet al llarg de tot el seu temps.
Va tenir ganes d’amar la vida, de ser ella mateixa, de fer les coses el millor possible i d’estimar, sí, sent també estimada sense dubtes.
En aquells dies havia vist tantes i tantes coses… I se n’havia adonat, o més bé, havia confirmat, que les que més l’emocionaven eren aquelles petites.
Com el somriure donat i les jugarotes a distància al tren amb una xicoteta. I també tornat per la mare i la tia que l’acompanyaven. Perquè la petita, mentre l’assenyalava, els parlava en un idioma que no entenia, i que en aquell moment tampoc li calia entendre, perquè estava ben contenta de les bones cares de la menuda i del seu adéu feliç en baixar del tren.
I poder complir un desig, gairebé una promesa, amb una amiga amb qui va compartir un renàixer. Poder tornar a parlar, sense haver de llegir la pantalla o el paper, i poder abraçar-la de nou, i riure, i seure, i brindar, i a més acompanyades de grans melodies en un espai amb regust bohemi… hores de delícia. “I que de nou ens retrobem”.
I riure per dins i sorprendre’s en rebre paraules agosarades dites discretament, per algú que només coneixia de portar-li el plat a la taula.
I presenciar, sense haver-ho imaginat mai en un lloc com era aquell, mostres d’afecte i felicitat d’una jove família. No semblava tindre grans riqueses… I a qui li importaven! Si es veia ben clar que aquella gran i bonica joia venia en tenir-se els uns als altres.
I poder acompanyar gent ben estimada en noves experiències, en cançons per tot arreu, en abundants i continuats riures. I formar part d’aquell equip.
I passar pel carrer: un café amb una pissarra anunciant. Jazz a les 20 h. I poder anar dins. I jazz, només jazz. Ni les converses del seu voltant, ni el comentari de les revistes, res. Per una estona, només ella, ella i la música, la música que gairebé engolia, que li entrava dins com cada glop d’aquell vi negre. Aplaudiments i un adéu encantat, encantat d’aquell moment tan agradable.
I estar contenta de no deixar passar aquell instant en el qual les lletres volien eixir i haver tancat la llum amb un “ja ho faré demà”. Perquè en aquell punt estava gaudint, tan com en les estones que havia descrit, tant com amb aquella cançó que l’havia acompanyada.
Increíble!!
Ho!! Grààààcieeees!! =.)