Una estrofa de la cançó del matí següent
No li importaven les preguntes de casa
ni l’estranya situació de despertar amb cabells humits i despullada.
Odiava els records de la funció que rememorava,
sent protagonista d’una obra patètica,
representada per a un únic i obligat espectador.
I sobretot, li dolia la molèstia causada,
i no haver pogut compartir una estona anhelada,
amb qui cada vegada més desitjava com la veu de totes les seves cançons.
Sembla molt trist aixó ……….O es també el día gris?
Em sap greu Maite; no voldria que t’emportares tristesa d’una visita al blog!! Petons somrients =)
No importa,de veres;a vegades la tristor no fa mal………..
)
Muacks
Però que re-maaaaca!! =) M’ha encantat això que has dit!! Muuuuak!! =)