Una escena
Va arribar al parc enganxada al telèfon. Aquell dia no va cercar el banc on solia seure quan hi anava; simplement va seure en un proper on hi pegava el sol. En alçar el cap, el va trobar, assegut a la gespa, a l’ombra, i provant una jugarota amb els seus dos cans que el rodaven. Se’l va quedar mirar, just perquè aquella hauria sigut una idea que també ella hauria seguit per un diumenge de tarda amb sol.
En seure, els gossos van anar cap a ella, i en fer una volta, van tornar amb qui els hav
ia portat. En veure’ls prop va pensar en la mascota del protagonista d’un llibre que li havia agradat molt; li va fer goig recordar-lo. Atenta a la conversa telèfonica, anava parlant i rient, i en girar el cap se’n va adonar que ell la mirava… Les ulleres de sol solen animar a les mirades més agosarades.
Durant una curta estona, en un altre banc proper, van fer una parada una parella d’ancians, agafats de la mà, tots dos amb lents pel sol -cadascún del seu estil- que assenyalaven els gossos i reien.
Va acabar la trucada i va començar a caminar, allunyant-se del parc. Al seu cap, però, un seguit de preguntes li bategaven, sent respostes de seguida… “Per què te’n vas? Ja he acabat de parlar, què més vols que hi faja? No m’he dut cap llibre… I si et quedares una estona més? Per a què? Per què no proves a dir-li alguna cosa? Vols dir? No t’ha fet bona sensació? Sí, però…” Seguia caminant, amb aquell debat mental interior ben viu i aleshores es va girar. Ell l’estava mirant.