Di me que yo from Dime que yo on Vimeo.

Desenes d’escrits reservats, de moment, a ella mateixa, en aquell temps de desconnexió.

Cada dia, centenars de cares noves. Paraules amables, i d’altres que ni calia comentar.

Perduda en un petit paradís adequat, atractiu i imperfecte. També de vegades massa ple, però sent alhora igualment màgic i inspirador.

Enlluernada sobretot pels petits somriures, per alguna gran mirada, pels colors de la marea, per les voltes de la llum del far, per les històries ocorregudes en cadascuna d’aquelles pedres que xafa i per les que encara podrien ocòrrer.

L’amor s’imagina per cada racó, invocant gairebé una felicitat conjunta.

Al temps, confirmant-ne constantment, una i una altra vegada, un d’enorme per la mar, la lluna i la música.

Us recomano que us llanceu a per aquest conte filosòfic, traduït a 160 idiomes diferents, que amaga frases tant genials com la del títol d’aquest post.

Trobant-me amb l’edició italiana a les mans, em van contar que aquest llibre es recomana llegir vàries vegades al llarg de la vida. Aquest es descriu com un conte filosòfic i potser siga el motiu per rellegir-lo, per entendre’l primer com a conte i més tard poder descobrir molt més al llarg dels viatges i les coneixences del Petit Príncep. I us aseguro que a mi m’ha passat…

No es veu bé més que amb el cor. Allò esencial és invisible per als ulls.

D’aquesta manera comença Azzurro, d’Adriano Celentano, que, penseu-ho com vullgueu, però la veritat us diré: l’he cantada milers de vegades (el meu germà pot donar fe, heheh ) i és una de les meves cançons favorites. Ah!! I també, si us fixeu, us n’adonareu que des de sempre ha sigut part d’aquest blog…!! Sí, sí!!

Així que us deixo avui amb aquesta blava cançó, per donar al mateix temps la benvinguda a aquest estiu que, de moment, sembla que s’enyora de la primavera…  Azzurroooo… =)

La pel·lícula és (500) Days of Summer i la trobaríeu xafant de ben prop Amélie al meu llistat de pel·lícules favorites.

Per què?… Per començar, per açò que apareix, ja abans dels crèdits inicials…

This is a story of boy meets girl. But you should know upfront, this is not a love story.

Per seguir, per… Com es presenten aquests 500 dies, sempre amb el número de dia que ens ocupem i en desordre amb la marxa de la història… Identificar-me en trobar esments a Belle & Sebastian o converses dels Beatles… Escenes diferents a la resta perquè s’ocupen de moments també diferents a la història… Algunes cançons que desconeixia i ara no deixo d’escoltar… Una petita germana, consellera, ben aguda i espavilada… Una encantadora Summer (Zooey Deschanel) que enamora el protagonista, Tom (Joseph Gordon- Levitt) i eclipsa la pantalla…

I també per la forma de mostrar-hi els sentiments de Tom quan tot va bé…

La bonica i real forma com Tom Hansen explica què li agrada d’ella… Els nervis inicials  per no saber si ella el correspon… Les jugarotes i pallassades, les tendreses, la passió, l’alegria… El veure-ho tot d’un bonic color (pot no ser el rosa aquest, no creieu? =P )… Descobrir els gustos i preferences d’ell/-a… Endinsar-se en una quotidianitat aliena per fer-la comuna… Converses que comencen i mai acaben…

I quan no tant…

El patir dels dubtes… El sabor amarg dels moments en els quals sembla que allò no va… Les converses que avancen irremediablement fins esdevindre discussions… La ràbia com a companya vages on vages… Les voltes al llit… El pensar i més pensar, com si només així es poguera solucionar alguna cosa (a més de pensar, cal acció!!)… Les ganes, que sembla que s’hagen quedat amb la mateixa persona amb qui ja no s’està… El color lleig que ocupa ara la visió de les coses, també sense motiu, substituint a aquell bonic… La confusió…Els records de coses desagradables per provar a deixar de pensar… Encendre de nou una petita llumeta, creient que aquells temps dolços amb ell/-a poden tornar, aferrant-se a eixa creença per seguir de bon humor… La sensació que mai més tornaran aquelles coses boniques que porta l’amor… Creure i creure… per deixar de fer-ho… I sentir-se perdut/-uda, descolocat/-ada, desganat/-ada, enfonsat/-ada, menyspreuat/-ada… deixant que t’afecte la més mínima mostra de bonics sentiments… Per què? Potser perquè l’enyores o en desitges de nou…

Tal i com us havia dit al principi, aquest no és només un post sobre cine.

Potser el millor és provar de recordar les coses bones i sentir-nos afortunats/-ades perquè ens han passat; les “roïnes”, deixar-les com a part d’una experiència i per aprendre’n.

Tard o d’hora trobes forces, per resituar-te, amb ganes, procurant el bon humor, curant l’aspecte, animat/-ada…

I el millor de tot, tant al món real, com al fictici, la vida segueix… =)

I jo voldria dir-te…

Gràcies, per tant i tant que has fet per mi,

per haver estat sempre ahí,
per haver encarnat, entre moltes altres, aquella frase que avui et recordo, perquè ho seguisc creient: “Els bons amics fan de les coses bones, el doble, de les roïnes, la meitat“.

Que tingues sort,
que t’acompanye la fortuna,
que els somriures et rodegen,
que siguen bones les noves coneixences,
que pugues gaudir de la tranquilitat i també de la gresca
que sigues feliç.

I fixa’t què diu el títol; açò no és un Adéu, és un Fins prompte!!
I com dirien Carles i Pep… Sigui on sigui aquest lloc, jo t’estaré esperant.

Es diu Charlie Winston. M’està agradant el que vaig descobrint de la seva música, la seva guitarra sincera, la seva veu amagant reminiscències d’una veu negra, el seu estil, el seu barret de costat…

I a més trobo aquest vídeo… I love your smile…
i em captiva…
la història que presenta,
l’escenari on trascorre,
les bicicletes,
la jugarota entre els dos (ell, acompanyat d’Audrey Tautou),
les boniques paraules d’aquesta cançó
i que em fa somriure… i somiar… i sovint somiant.

Darling, I hate to see you so angry with the world
If people want a piece of you
Then they’re missing something for themselves .
Maybe it’s selfish of me to look at you an say
“Come back to me girl I love and I’ll stay”

Cause I love your smile
Yes I love your smile
How I love your smile
More than you know.