Agafo el cotxe i estic tant absorta en pensaments variats que ni tan sols poso la ràdio.
Allò que d’ací uns mesos serà aire massa calent que m’obligarà a obrir ràpidament les finestretes del cotxe abans de començar a suar de mala manera, avui encara és un contrast agradable per recuperar la temperatura més baixa, assolida dins d’aquesta casa de parets pètries.
Vaig per camins fins arribar a una carretera. Poso la ràdio. Una xica canta. Em transporta fins una d’aquelles pel·lícules de deserts nord-americans de llargues i rectes carreteres. A la que estic jo realment, lluny es veu un camió, amb llums enceses. Més tard i endavant identifico que és un camió de bombers. Qui sap quin incident anuncia. Vaig controlant-lo per l’espillet, fins que el perdo de vista. Ja no ve darrere.
La xica ja no canta. Ara parla amb una veu molt, molt fina.
De sobte me n’adono que ja he arribat. Hora de pintes i tisores.
a les que me van “gronsar” i me van donar berenar, contes i estima,
a la que me fa riure fins plorar, a la que ens sobren les paraules amb només una mirada,
a les que vos alegreu per mi, per petita que siga cada passa que faja,
a les que m’escolteu, m’aconselleu, me consoleu sempre que ho necessito,
a les que me llegiu el pensament, a les que m’animeu,
a les que encara que no vos veja sovint, sé que esteu ahí pel que calga,
a les que entreu i me llegiu i comenteu o sense comentaris dibuixeu un somriure aprovador,
a les que reuniu aquestes i moltes altres bondats per a la meua sort,
gràcies. I feliç 8 de març a totes i tots.
Que aquest dia que avui celebrem, no tinga sentit celebrar-lo algun dia.
I, submergida en aquesta mena de tripanosomiasi, he somniat… I m’he traslladat, somniant, a Calgary 88.
I he volat fins Louisiana
i fins la Cuba dels 40.
Però he necessitat tornar… I seguint aquell cicle de l’etern retorn, torno a despertar ara que s’ha avançat la primavera.
Avui que fa deu anys que va morir George Harrison, volia fer-li un petit homenatge mitjançant un post amb alguna de les seves cançons. Però quina? Començo a regirar entre elles… Don’t bother me, I need you, Taxman, Love you to, I me mine, Old brown shoe, Only a northern song, Savoy Truffle, Blue Jay Way, For you blue, I want to tell you, If I needed someone, It’s all too much, Long long long, Not guilty, Piggies, The inner light, Think for yourself, Whithin you without you, You know what to do, You like me too much…
I aleshores, clar… em tenta While my guitar gently wheeps, que per a mi destil·la passió… Però l’altre dia, tal i com havia imaginat tantes vegades (simplement perquè és el que hem transmet la cançó) comprovo que Harrison la va composar en veure eixir el sol un dia d’inici de primavera mentre s’estava un temps a una casa al camp d’Eric Clapton l’any 1969. I en saber-ho i sentir-la se’m posa la pell de gallina.
Però… i Something?
Gràcies George.
Una dosi de Montt, no va gens malament.
Si en voleu una cada dia, www.dosisdiarias.com
des del fons de la teva mirada
s’intueix el fulgor d’una llum
però és tan tènue i tan lleu i s’apaga.
Deixa’m creure, deixa’m creure en tu.
Un estel en la nit clara d’hivern
em fa allunyar enmig de la tempesta
la teva ombra envoltada de llum
reflexa la lluna rere la finestra.
Creu en mi, Creu en mi.
Deixa’m creure, deixa’m creure en tu.
Deixa’m creure, deixa’m creure en tu.
Deixa’m creure- Mishima
Deixa’m creure- Mishima- Ordre i aventura
Sentia aquesta cançó en bucle, una i una altra vegada, com qui resa paraules sagrades, en aquella habitació dels dos llits junts des d’un meravellós 23. Per més, PER TU.
1 [of picture, door] marc masculine; [of glasses] muntura feminine; [of chair, bed] armadura feminine; [of bicycle] quadre masculine; [of boat] carcassa feminine
2 [physique] cos masculine;
transitive verb
1 [put in a -] emmarcar
2 [express] formular, expressar
3 informal [set up] posar un parany, falsejar la culpabilitat de
FRAMES from Martin Thoburn on Vimeo.
De tots aquests somnis, us dixo el primer:
SOMNI DE DÈDAL, ARQUITECTE I AVIADOR
Una nit de fa milers d’anys, no és possible calcular amb exactitud el temps, Dèdal, arquitecte i aviador, va tenir un somni. Va somiar que es trobava a les entranyes d’un palau immens, recorrent un passadís. El passadís desembocava en un altre passadís i Dèdal, fatigat i confús, el recorria recolzant-se a les parets.
Quan havia recorregut el passadís va desembocar en una petita sala octogonal, de la que partien vuit corredors. Dèdal va començar a sentir una gran ansietat, un desig d’aire pur. Va enfilar un corredor, però aquest acabava contra una paret. Va prendre un altre, i també aquest acabava contra una paret. Set vegades més ho va intentar Dèdal, fins que, a la vuitena, va enfilar un corredor llarguíssim que després d’una sèrie de corbes i d’angles va desembocar en un altre corredor. Dèdal aleshores va seure sobre un escaló de marbre i va començar a reflexionar. Sobre les parets del corredor hi havia torxes enceses que il·luminaven els frescos blaus d’aus i de flors.
Només jo puc saber com eixir d’ací, es va dir Dèdal, i no ho recordo. Es va llevar les sandàlies i va començar a caminar descalç sobre el pis de marbre verd. Per a consolar-se, es va posar a cantar una antiga cançó de bressol que havia aprés d’una vella criada que l’havia acaronat durant la seva infància. Les arcades del llarg corredor li restituïen la seva veu repetida deu vegades.
Només jo puc saber com eixir d’ací, es va dir Dèdal, i no ho recordo.
En aquell moment va desembocar en una ampla sala circular, pintada amb paisatges absurds. Recordava aquella sala, però no recordava per què la recordava.
Hi havia seients folrats de teles luxoses i, enmig de l’estança, un ampli llit. Sobre el cantell del llit hi havia assegut un home esvelt, d’àgils i juvenils trets. I aquell home tenia un cap de bou. Sostenia el cap entre les mans, sanglotava. Dèdal se li va arrimar i li va posar una mà al muscle. Per què plores?, li va preguntar. L’home va alçar el cap i el va mirar amb els seus ulls de bestia. Ploro perquè estic enamorat de la lluna, va dir, l’he vista només una vegada, quan era nen i aguaitava per una finestra, però no puc arribar a ella perquè estic presoner en aquest palau. M’acontentaria amb estendre’m sobre un prat, durant la nit, i deixar que els seus rajos em besaren. Però sóc presoner en aquest palau, des de la infància ho sóc. I va tornar a plorar.
Aleshores Dèdal va sentir un gran neguit, el cor li batia al pit fortament. Jo t’ajudaré a eixir d’ací, va dir. El minotaure va alçar el cap i el va mirar fixament amb els seus ulls bovins. En esta estança hi ha dues portes, va dir, i com a custòdia a cada porta hi ha dos guardians. Una porta condueix a la llibertat i l’altra condueix a la mort. Un dels guardians diu només la veritat, i l’altre diu només la mentida. Però jo no sé quin és el que diu allò vertader i quin és el guardià que menteix, ni quina és la porta de la llibertat i quina la porta de la mort.
Segueix-me, va dir Dèdal, vine amb mi. Es va arrimar a un dels guardians i li va preguntar: quina és la porta que segons el teu col·lega condueix a la llibertat? I després va canviar de porta. En efecte, si haguera interrogat el guardià mentider, aquest home, canviant la indicació vertadera del col·lega, li hauria indicat la porta del patíbul; si, en canvi haguera interrogat el guardià vertader, aquest home, donant-li sense modificar-la la indicació falsa del col·lega, li hauria indicat la porta de la mort.
Van travessar la porta de la llibertat i van recórrer de nou un llarg corredor. El corredor ascendia i desembocava en un jardí suspès, des del qual es dominaven els llums d’una ciutat ignota. Ara Dèdal recordava, i era feliç en recordar. Baix d’un romeguerar hi havia amagades plomes i cera. Ho havia fet per a ell, per fugir d’aquell palau. Amb aquelles plomes i aquella cera va construir hàbilment un parell d’ales i les va subjectar a les espases del minotaure. Després el va conduir al cantell del jardí suspès i li va parlar.
- La nit és llarga, va dir, la lluna mostra la seva cara i t’espera, pots volar fins a ella.
El minotaure es va girar i el va mirar amb els seus plàcids ulls de bestia.
- Gràcies, va dir.
- Ves, va dir Dèdal, i el va espentejar.
Durant una bona estona va quedar-se contemplant el minotaure allunyant-se amb amples braçades en la nit, volant cap a la lluna. Volava, volava.