Calma
Ciclistes i patinadors han passat desfilant pel teu costat. També una noia caminant, gairebé ballant, entusiasmada amb allò que li estarien contant els seus auriculars.
Darrere meu, havent-los deixat una distància prou prudencial per no interrompre un bon moment, una parella dins d’un cotxe, es parlava propet i es feia carícies i petons.
Però després, durant molta estona, hem estat sols tu i jo. Havia anat per veure’t, perquè en tenia ganes, i no m’ha decepcionat visitar-te.
Enrere ha quedat un matí de voltes no tan profitoses, mentre un grapat de preguntes i dubtes em pessigaven insistents.
Quina sort poder-te trobar de tant en tant.
I per no anar-me’n sola, quan t’havia de deixar, ha vingut la pluja.
Banksy
M’agrada cercar imatges… Sobretot perquè m’encanta la sensació de sorpresa, el fet de poder apreciar l’enginy que es pot transmetre també sense paraules.
Un dia em vaig trobar amb el dibuix que veieu ací i em va fascinar i entendre tant, que fins i tot em vaig fer una camiseta. XD
Coses de la vida: dos anys més tard i per casualitat, una nit vaig saber que l’autor n’era Banksy.
Tenint ja aquest nom, començo a cercar i trobo que els inicis d’aquest artista són a principis dels anys 90, a Bristol (on va nàixer) fent graffiti; però amb el temps ha pintat en ciutats d’arreu del món.
Podent vore més exemples de la seva obra, diria que sempre sol tenir un punt crític, i per a mi molt, molt enginyós.
I… qui és Banksy? Doncs de moment no se sap, ja que oculta la seva identitat a la premsa. Però es capaç de compaginar aquest misteri mediàtic amb la publicació de llibres sobre les seves obres, la inclusió (disfressat!) en alguns museus per penjar obres pròpies o, fins i tot, realitzar murals al mur de Cisjordània.
Seduïda
La tarda se n’anava, convidant a vindre la nit. Ella vagava pels carrers. No li venia de gust anar a casa, tancar-se amb aquell aparell que deixava anar imatges i crits. Els crits no els volia sentir, i aquelles imatges no captaven la seva atenció; en absolut li interessaven. Valia la pena que el venguera i al seu lloc hi posara un quadre.
Mai havia xafat aquella zona, però això tampoc la intranquil·litzava.
Caminant, va començar a sentir veus. Aquelles veus sí que la intrigaven. Li estaven fent traure la curiositat, i es va deixar guiar. Va arribar a la porta. No feia por, però realment tampoc convidava a passar.
Dins, una boira de fum dominava l’ambient, però tot i això s’hi podia respirar. Abundaven les foscors; només de quan en quan s’hi trobaven clarors, i baix d’elles estava el motiu pel qual havia arribat a entrar a aquella cofurna.
No havia estat mai en un lloc com aquell. De fet va arribar a pensar si realment hi podia estar, però prompte algú li va fer un gest indicant-li un lloc per seure, convidant-la així a quedar-se. Va sentir-se reconfortada.
Es respirava bohèmia, la bohèmia que tant li agradava, cercava i en eixe moment anhelava. Prompte se’n va adonar del que estava per vindre i allò ho havia somniat mil vegades.
Es comença a sentir parlar de desamor, profund i amarg. Laments, crits de dolor, ràbia, desesperació. Consells, abraços, “tot anirà bé” li van arribar.
De sobte, en canvi, d’un altra banda arriba l’amor, les carícies, els batecs, les ganes d’un “t’he trobat i vull estimar-te sempre”. Es va celebrar aquella gran i nova estima.
Més tard la confusió, els quefers embolicats, els camins per triar, els dubtes, els “que faré?”. “Amic, prompte trobaràs un camí que voldràs recórrer”.
Va seguir la felicitat, el “puc ser-ho perquè no tinc res excel·lentment bo, però tampoc especialment dolent”. “I que seguisca per molts anys!” van desitjar-li.
Ella estava hipnotitzada. Escoltava totes aquelles històries, encisada pel que contaven. Les havia anat absorbint una a una: Havia compadit i entès el cor trencat; havia sentit gran alegria pel nou amor; va comprendre qui dubtava, també ella ho feia; i es va emocionar amb aquell que se sentia feliç i volia compartir-ho.
Pensava en quina mena de màgia s’havia arribat a crear allí dins: La comprensió entre alguns, que encara eren desconeguts i qui sap si després d’aquella nit i confessions serien grans amics; la complicitat que s’establia per deixar-se parlar sense interrompre’s ni xafar-se els sentiments. I pel que feia a ella mateixa, poder-se sentir acollida i de vegades abraçada, entesa i transportada per tots aquells sentiments que s’hi van sentir aquella nit.
I el millor, el que més li agradava: com podien dir tot allò sense paraules. Estava fascinada de veure com als músics no els en calien. De nou, la música l’havia seduïda.
Provem!! =( =/ =\ =)
Sembla que existeixen més de 50 tipus diferents de somriures. De classificar-los, se’n va ocupar Paul Ekman, pioner en l’estudi de les emocions i la seva relació amb l’expressió facial.
El somriure és l’expressió més fàcil de reconèixer, la que es pot veure a major distància i amb menor temps d’exposició. M’ha semblat curiós que per fer-ho només cal moure un múscul, quan per a la resta d’expressions calen de 3 a 5 músculs concertant-se i actuant junts. És difícil no tornar un somriure; està demostrat que ho fem, fins i tot, davant els rostres somrients d’una foto.
Com a últim apunt, que em va encantar i ja ens havia explicat aquest crèdul que tant m’estimo, somriure allarga la vida.
He trobat avui, full
ejant una revista primer sense massa interès, que Chaplin tenia el seu propi somriure, gràcies a l’acció d’un múscul que la majoria no pot moure de forma intencionada… a excepció d’ell! I així, els llavis s’eleven en un angle més pronunciat, quedant un somriure burlaner que es somriu del propi somriure.
Però el que sí que us dic és, que jo, de tots els somriures de Chaplin, em quedo amb aquest:
Clip de audio: Es necesario tener Adobe Flash Player (versión 9 o superior) para reproducir este clip de audio. Descargue la versión más reciente aquí. También necesita tener activado Javascript en su navegador.
A Sunday Smile
Abans d’anar-me’n a dinar (endevineu el plat sent diumenge =p), voldria deixar-vos amb els últims que m’he trobat que encara no coneixia: BEIRUT.
I crec que per avui, la cançó indicada és aquesta =)
A Sunday smile
All I want is the best for our lives my dear, and you know my wishes are sincere.
What’s to say for the days I cannot bare.
A Sunday smile you wore it for a while. A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while. A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
We burnt to the ground, left a view to admire, with buildings inside church of white.
We burnt to the ground left a grave to admire.
And as we reach for the sky, reach the church of white.
A Sunday smile you wore it for a while. A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while. A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
Un post… diferent
Diferent perquè…
Anava caminant per la ciutat, quan m’he parat a un parc (dels poquets que n’hi han!).
M’he assegut, i allí, abraçada per la música i acariciada per un bon solet d’hivern, he gaudit d’un moment que m’ha sentat molt bé.
Només volia provar a transmetre-vos ( i tan de bo puga, encara que siga una mica) eixe bon estat que he tingut.
Clip de audio: Es necesario tener Adobe Flash Player (versión 9 o superior) para reproducir este clip de audio. Descargue la versión más reciente aquí. También necesita tener activado Javascript en su navegador.
Fins prompte, estimats i estimades. =)
The Beatles in the studio
Que podria dir d’aquests 4 que no s’haja dit ja?
Els que em coneixeu sabeu ja que m’encanten The Beatles; que encara que sone una mica estrany, els agraïsc la funció terapèutica que té en mi la seva música, que em rescata tan sovint.
El passat setembre, a La 2 es va emetre The Beatles in the studio, documental que repassa gairebé tota la seva carrera a través de les gravacions dels seus discs.
Solsolet
Ja us n’haureu adonat que m’agrada compartir amb vosaltres tot allò que descobrisc (o em presenten) i m’agrada.
Avui, m’he trobat a mi mateixa davant de la pantalla amb un somriure i emocionada (per a què negar-ho) convidada per tots aquests personatges a passar i a fer fum de les tristors.
La cançó la coneixia, però el video no. I m’ha encantat i m’ha anat bé. GRÀCIES. =)
Avui…
Un video d’aquells que perds el compte de tantes vegades com l’has vist,
i que sempre és agradable tornar a vore. =)
A mans besades, de Verdcel.
Salut, alegries i per molts anys!!
Sorolla
Només es va anunciar al mes d’octubre, vaig dir-me que aniria a vore aquesta exposició: Visió d’Espanya. Sorolla en les col·leccions de la Hispanic Society of America i de Bancaixa.
Passa el temps i el diumenge passat m’estava dient “idiota” per haver deixat passar una altra cosa bona que em venia de gust fer. I just aquell mateix dia, me n’assabento que, degut a l’èxit de públic, es prolongava fins el dia 27 de gener de 2010. (Més info ací).
Aquesta mateixa setmana hi vaig anar (evitant-me així, el risc d’una possible “autocrítica”).
L’exposició mostra un conjunt de catorze grans panells pintats a l’oli sobre llenç pel pintor valencià Joaquim Sorolla.
Aquest conjunt naix arrel de l’encàrrec realitzat per la Hispanic Society de Nova York al pintor. L’any 1911 Sorolla i Archer Milton Huntington van signar un document pel qual el pintor es comprometia a realitzar una sèrie de pintures a l’oli sobre llenç, amb temes representatius de la península ibèrica.
Sorolla va decidir pintar cada escena en la regió representada. El pintor va passar gran part de l’any 1912 realitzant esbossos dels diferents vestits típics espanyols, i documentant-se pel que es convertiria en l’encàrrec més important de la seva carrera. Aquests esbossos havia d’entregar-los també a la Hispanic Society de Nova York i no mostrar-los enlloc abans que es fera a Nova York. Les pintures decorarien la futura biblioteca de la institució.
Per necessitats de restauració, aquest conjunt de pintures va ser despenjat l’any 2008, aprofitant per cedir-lo temporalm
ent a Espanya.